ANÈCDOTA

 

JORDI REIXAC

LA PETADORA

UNA JOGUINA SINGULAR

És un joguet que pertany a una època en què aquests eren ben escassos -sobretot a les classes socials menys adinerades-. Construït per la pròpia mainada amb l'ajuda dels pares o fet per aquests últims ja que té una certa complexitat. L'estri es construïa enterament amb materials de les contrades, fàcilment localitzables.

La petadora consistia bàsicament de dues parts: un canó o tub i un mànec o burxa. En el canó s'introduïa un projectil (generalment un lledó) que s'empenyia amb el mànec o burxa d'una manera enèrgica fent que sortís el projectil a gran velocitat, de manera que al sortir feia un pet molt fort semblant a un tret; de ben segur que d'aquí ve el seu nom.

 

Un infant utilitzant una petadora

 

 

 

 La petadora amb la seva munició: el lledó

 

FUNCIONAMENT

 

El funcionament d'una petadora és similar al d'una arma pneumàtica ja que en realitat el  que fa sortir el projectil que fiquem al canó no és res més que l'aire que comprimim quan empenyem el mànec o burxa amb gran força.

La manera d'utilitzar l'aparell és la següent:

Agafem un lledó i l'empentem amb els dits al començament del tub. Una vegada a dins, amb el mànec el fem arribar fins al fons de tot i després tornem a retirar el mànec, moment en què es produirà un soroll semblant a un singlot -senyal que la petadora està ben feta-. Seguidament tornarem a ficar un altre lledó per després empènyer ràpidament i amb força. D'aquesta manera farem que el primer lledó surti disparat -fa un gran soroll- i el segon estarà preparat per a una altra tirada i així cada vegada.

Encara que el lledó sigui la munició més típica, es poden utilitzar com a projectils altres elements, com per exemple paper mullat, aranyons, olives verdes, etcètera.
 

CONSTRUCCIÓ D'UNA PETADORA

 

Tal com hem dit, els elements de la petadora són dos : el canó i el mànec.

El canó generalment se solia fer amb una branca de saüquer. Per fer-lo es buscava un saüquer, a ser possible que tingués alguna branca ben recta, aproximadament d'un pam, se xerracava i mitjançant un broc llarg i prim o un estri semblant s'extreia la medul·la blanca interior característica d'aquesta planta. Un altre element a tenir en compte a l'hora de fer el canó era comprovar que una vegada extreta la medul·la la mida del forat fos similar al diàmetre del projectil que s'utilitzaria per llançar. Això es veia fàcilment ficant-hi un lledó.

Acabada aquesta fase es treia la pela de la branca de saüquer i en resultava així un bonic canó d'un color marfil.

El mànec o burxa era més difícil de fer i, en gran part, depenia, d'aquest, el bon funcionament de la petadora .
Per fer-lo, es buscava una branca d'una fusta
que fos fàcil de treballar i alhora flexible i resistent. Normalment solia utilitzar-se l'alzina.

S'agafava la branca d'alzina, se xerracava una tercera part més llarga que el canó i, amb l'ajuda d'una navalla, se'n rebaixaven -amb molta cura- dues terceres parts fins obtenir una barreta prima que gairebé la poguéssim fer passar pel forat del canó. Per aconseguir-ho ens ajudàvem d'un tros de vidre d'ampolla amb el qual l'anàvem retocant amb molta paciència fins aconseguir que llisqués pel canó de la manera més ajustada possible.

Acabat aquest procés, el mànec obtingut tenia una part que conservava l'aspecte original de la branca i, la resta, era una barreta prima nua, que contrastava amb la part de la fusta sense treballar. Aquesta part de la branca es tallava un dit més curt que la llargada del forat del canó.

Després es feia un barret a l'acabament de la tija mullant-la amb saliva i picant contra un roc o una superfície molt dura. Servia per poder ajustar més la barreta al forat del tub.

 

 

Esquema d'una petadora